M’ofego. M’ofego en les llàgrimes que sóc incapaç de vessar. En el batec constant que em martelleja per dins. M’ofego en el blanc del sostre. En les mirades que sóc incapaç d’enfrontar. M’ofego en el desig d’eludir les converses. En la determinació de no esfondrar-me. De continuar, sigui com sigui. M’ofego en les paraules, incapaces de donar-me consol. En els versos d’un poema que vaig escriure ja en fa d’anys. M’ofego en aquest fals somriure que m’he cosit al rostre. En allò que sóc incapaç de dir-te. En la por a perdre, a no saber lluitar. M’ofego en la por a no poder ser forta. Per tu, per tots. M’ofego. M’OFEGO. I això és tot.

M’amago en les disfresses d’un jo, que no sóc jo. Avui em disfresso del blau del cel, demà… demà potser millor vestir-se d’ombra i així passar inadvertida. La pluja cau i mai no arriba a tocar el terra. El temps es detura i en una mil·lèsima de centèsima de segon una fulla cau d’un arbre i es detura com si flotés en l’aire. Tot es ralentitza. S’acaba aquesta mil·lèsima de centèsima de segon i tot torna a moure’s. El riu de cotxes, el vent, la pluja… però la fulla continua allà, immòbil. Com si esperés la ventada final que l’ha d’estavellar definitivament contra el terra.

Avui em disfresso de vent, d’aire, de cel. Em disfresso del vermell d’una fulla que desafia la llei de la gravetat.

ta tienne

Només vull que em miris, i em somniïs.

_________ espurnes als ulls.

I ni tant sols que em miris

i potser, sí, potser, en vull, també

_________ de pessigolles als llavis.

Només això, vull

_________ només això

_________ Somnis. Espurnes de llavis.

_________ Pessigolles als ulls.

Només això.

sí, només Això.

I si ara mateix em preguntessis si vull fer la volta al món en una T2 et diria que sí, i no m'ho pensaria.

Je suis ici

Fa dies que et busco, però no et trobo. Potser només t'imagino. Imagino viatges estel·lars, peixos que saben comptar. Els aneguets de la banyera tenen la seva pròpia xarxa de comunicació, no ho sabies? Imagino que imagino. Però és real. Et parlo. La paret sembla més interessant, o almenys no m'intimida tant. Em parles i ric. Rius? Riem. Els teus ulls s'empetiteixen. Ulls de talp.

I aquest cop no em perdo en els seus ulls. No vull. Només m'ho imagino. Imagino viatges estel·lars, peixos que saben comptar...

Sense voler-ho, de tant imaginar... Em perdo en els ulls d'un talp.

Setembre

El silenci ressona contra les parets. La terra gira en cinema mut. Callen el vent, els arbres i les cançons. Calla el primer gall del matí.

Silenci. Només silenci.

Però, enmig d'aquest silenci, les teves paraules rellisquen damunt del vidre entelat. I les meves.

Parlen els nostres llavis, però no diuen res. Paraules buides, res més.

Ara els ulls callen. Callen les mans i la punta dels dits. Calla el batec del cor. I fins i tot el floc de cabells que ja no em retires del front. Silenci, només silenci.

I unes paraules que no diuen res.

nada es todo

Arrástrame. Quítamelo todo. Arráncame la piel y hazte con ella un abrigo. Llévate una a una las pecas que adornan mi rostro. Muérdeme los labios hasta desangrarlos. Róbame los hilos del cabello, extírpalos uno a uno y barre con ellos el suelo; si hace falta. Llévate lo que quieras. Arráncame los ojos, pero no te lleves el brillo que los dioses depositaron en ellos. Ni la esperanza de que amar no sea una simple quimera. Llévatelo todo, pero déjame a mí guardar los sueños.

Sense paraules

Tanco els ulls i no hi ha res. Han desaparegut els sons i les sensacions. I les musses. Les paraules m’han abandonat. Només queda l’home del tren, sortit d’una novel·la que la Rodoreda mai va arribar a escriure.

de puntetes

Tic tac, tic tac, tic tac… El rellotge sona enmig de l’habitació. No se sent res més, només l’acompanya el sorollet de l’aigua dins la peixera. Estirada al sofà penso, i ho sento, tot més que en qualsevol altre moment del dia. Aquest és el meu moment. Ningú més que el tic tac del rellotge pot robar-me aquest refugi de silenci. Silenci. El rellotge ressona per tota l’habitació, són dos quarts de dues. Avui els secrets han sortit a la llum. Aquesta nit no sóc jo qui mana al silenci.

30 de juny de 2007

El temps passa per tothom. I el passat, el passat mai deixa de perseguir-nos. Però per molt que ho faci, la història sempre continua. Sempre podem passar pàgina, sempre hi ha una pàgina millor per escriure. Els anys passen i hi ha dies en què és inevitable recordar. Avui toca recordar. Fa dos anys, tal dia com avui, vaig escriure la primera paraula d’una nova pàgina. I avui, avui sé que dos anys donen per molt. I que ja és hora de fer el cor fort i fer més que passar pàgina. És hora de tancar un capítol, o qui sap, potser és hora de canviar de gènere i escriure de debò una bona novel·la. La pàgina està en blanc, ara només falten les primeres paraules...

Ulls de gat

Un al costat de l’altre, com cada dissabte. El mateix recorregut de sempre, a l’hora de sempre. A la ràdio, l’emissora de sempre. I, com sempre, silenci. A vegades em costa trobar un tema de conversa amb tu. Però avui, no sé per què, trenco el gel i et pregunto què has fet aquesta tarda. I anem d’una cosa a l’altra, de la cola que se t’ha enganxat a tot el braç, als anys que té casa nostra i de sobte... De sobte, l’avi, i la iaia, i l’altra iaia. Farà deu anys, em dius. Deu anys? Sí, casi no vas conèixer l’avi Josep. I al meu cap ressonen les mateixes paraules. Deu anys, deu anys, deu anys, deu anys… només deu anys. Hi ha tantes coses que vam deixar per fer, tantes converses que mai s’arribaran a produir. Només un petit record, només deu anys.

I al verd hi arriben l’aigua i la sal del mar. I una llàgrima s’escola galta avall. Tornen la cola enganxada al braç i la casa, però segueixo pensant en els deu anys. I et miro, i al teu verd també hi ha l’aigua i la sal del mar. I recordo. Recordo que el meu verd és el teu verd. El mateix verd que tu vas heretar d’ell, de l’avi Josep. Sempre tindré el teu verd dins dels meus ulls, i el seu.

El temps passa, els anys passen. Però sempre em falten. La seva absència mai desapareix i el seu adéu encara em fa mal, em fa mal aquí dins.

El meu verd, i el teu, s’inunden de mar i de sal. Com tontos plorem, en silenci. El trajecte de sempre. L’emissora de sempre... Avui fem com si no hi hagués mar al verd. Però n’hi ha.

Guajira Guantanamera

Mous els llavis i ho deixes anar. Sense pensar, o pensant-ho molt bé. Ningú ho sap, ni tan sols tu, la veritat. La veritat és que t’agrada que tot sigui així. Paraules que brillen per la seva transparència. Un pensament, un sentiment, nascut del cafè i no du champagne. Vine. Quedat. Marxa. Torna. T’estimo. T’odio. No vals la pena. Vull saber que vals la pena. Vine abans de marxar, quedat perquè t’estimo. Torna perquè t’odio. No vals la pena, però vull saber que vals la pena. Perquè t’estimo, perquè t’odio. Perquè vull que vinguis i et quedis, perquè vull que marxis i tornis. Perquè les meves paraules surten de la claredat del cafè. Perquè les meves paraules són les que són, i a mi, així, ja m’agraden. Mou els llavis i deixa-ho anar.

Meranges

El so del despertador dringa amb força. I obres els ulls com si despertessis d’un llarg somni. Com si es tractés d’un nou plaer. T’alliberes de l’enorme gruix de mantes i atures el despertador. És un despertador rovellat, i per tu misteriós. A vegades et preguntes quants somnis haurà trencat, o quines eren les mans que li donaven corda abans de fer-ho tu. Sempre haurà estat aquí, en aquesta casa de pedra i de teules blavoses? Estires la punta dels peus, delicadament, fins que notes la fredor del terra. Una passa, una altra. I la fusta grinyola al teu pas. Intentes no fer soroll. Els llums apagats. Els peus de puntetes. Però la fusta grinyola, com cada matí grinyola. Però tu, inútilment, intentes que no grinyoli. Però grinyola. Puges els dos graons en compte de no entrebancar-te. Aixeques les baldes de ferro. Estires el porticó i un altre cop, el soroll de la fusta resistint-se al silenci. La llum del sol envaeix tota l’habitació. I el dringar dels escallerincs s’escola dins l’habitació. Apropes la cara fins a aixafar el nas contra el vidre. Allà estan. En fila, sense dansa ni harmonia. En l’ordre del desordre. Avancen lentament per l’empedrat. Algunes s’aturen davant l’abeurador. D’altres remenen el cap. Et saluden, o potser només espanten les mosques. Són les vuit del matí. I no pots deixar de somriure. No pots deixar de fascinar-te davant d’aquesta activitat tan quotidiana però tan especial per tu. Potser ningú ho comprèn. Però això és art, penses. Això és l’art del dia a dia. Un dia a dia que per tu és de tot menys quotidià.
I passarà el temps i la son guanyarà la partida a aquest art. I el despertador ja no sonarà a les vuit del matí. I la fusta ja no grinyolarà. Ja no hauràs d’anar de puntetes, ni caminar amb els llums apagats. Ja no hi haurà dies d’escallerincs. Arribarà un dia en què la finestra es farà petita davant dels teus ulls. Un dia en què ja no hauràs d’estirar la punta del peu per aconseguir tocar a terra. Arribarà un dia en què ja no aixafaràs el nas contra el vidre, ni buscaràs els escallerincs entre la pau dels llençols.
I aquell dia ja ha arribat. Fa molt temps que va arribar. I ara, tot és diferent. La fusta no grinyola. Qui sap on està el despertador rovellat, i qui sap si algú li dona corda. Potser s’ha perdut en algun racó oblidat i ningú mai més despertarà al seu compàs. L’escallerinc ja no sona, o almenys per tu. Només records. Records d’un temps de marietes i papallones. D’un temps d’excursions al rec i cabanyes de llençols. Temps de Malniu i mones de carta. Angelini tortellini què diuen les vaques? Que em torbaven a faltar.

petite puce

Petita, petita, petita, tan petita que l’ombra d’una puça és més gran que la teva. Petita, com els ocells que s’estavellen contra el terra acabats de sortir del niu. Ets petita, petita. Tan petita que el mirall no té reflex per tu. Tan petita que no hi ha sol ni lluna, ni estrelles, que et distingeixin entre les ombres de la nit. Petita, com el forat de l’agulla que les àvies mai no aconsegueixen enfilar. Petita, petita, petita. Ets petita. Petita, petita, petita. Tan petita que una nit desapareixeràs entre els llençols, i res ni ningú podrà seguir els teus passos. Uns passos tan petits que mai s’hauran arribat a dibuixar. Petita, petita, petita. On vas, d’on vens? Petita, petita, petita... Jo no vull desaparèixer.

c'est la vie

I ahir em parlaves. Ahir em parlaves d’un món sense sentit, d’una vida que es viu sense viure-la. O, almenys, no de debò. De les societats que empresonen i s’empresonen. Em parlaves i em preguntaves per què havia de ser així, per què li veia sentit si en realitat no en tenia. I no sabia què dir. Perquè en el fons tens raó. Perquè tens raó, ens empresonem i passem per la vida sense viure-la, de puntetes. I és veritat. És veritat, el sol brilla aquí fora, les platges verges esperen uns peus que s’hi passegin, el silenci vol algú que l’escolti... És veritat, és veritat que ens tanquem per aprendre una lliçó que ni tan sols ens interessa. És veritat que no tenim temps, només temps per estar cansats... Cansats, cansats, cansats. Tant cansats que no fem l’únic que de debò volem fer. Ahir em parlaves, em parlaves de viatges par tout le monde. Em parlaves i jo no tenia la resposta. I no la tinc. Només tinc aquest fil d’esperança, aquesta Mrs Dalloway a la que m’aferro quan no tinc cap resposta. És com si sentís la seva veu repetint someone has to die in order that the rest of us should value life more. Sense la maldat no existiria la bondat. Sense mort no hi hauria vida. Sense tristesa no hi hauria felicitat. Sense sinònim no hi hauria antònim... Someone has to die in order that the rest of us should value life more. Someone has to die in order that the rest of us should value life more. Someone has to die in order that the rest of us should value life more...
I si no, què?

Non, rien de rien, non, je ne regrette rien

I a vegades imagines. A vegades imagines un dia en què els talons trepitgen el terra amb fermesa, tant, que sembla que en qualsevol moment s’hagi d’esfondrar. Un dia en què els ulls miren al cel i els llavis somriuen de vermell. A vegades, imagines un dia en què el món és al palmell de la mà.

avui que el cor se m'embala

I avui més que mai recordo aquella nena. Aquella nena que cada dissabte s’enfilava a la cadira per fer fora la pols d’entre les figuretes del moble. El napubuf que des de dalt la cadira cantava sempre la mateixa cançó.

I avui més que mai em recordo d’aquella nena i d’aquella cançó. I avui més que mai sé que ja la puc cantar de debò. Ara si...

Ara que tinc vint anys,
ara que encara tinc força,
que no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang.
Ara que em sento capaç
de cantar si un altre canta.
Avui que encara tinc veu
i encara puc creure en déus...
Vull cantar a les pedres, la terra, l'aigua,
al blat i al camí, que vaig trepitjant.
A la nit, al cel, a aquest mar tan nostre,
i al vent que al matí ve a besar-me el rostre.
Vull alçar la veu, per una tempesta,
per un raig de sol,
o pel rossinyol
que ha de cantar al vespre.
Ara que tinc vint anys,
ara que encara tinc força,
que no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang.
Ara que tinc vint anys,
avui que el cor se m'embala,
per un moment d'estimar,
o en veure un infant plorar...
Vull cantar a l'amor. Al primer. Al darrer.
Al que et fa patir. Al que vius un dia.
Vull plorar amb aquells que es troben tots sols,
sense cap amor van passant pel món.
Vull alçar la veu, per cantar als homes
que han nascut dempeus,
que viuen dempeus,
i que dempeus moren.
Vull i vull i vull cantar.
Avui que encara tinc veu.
Qui sap si podré demà.
Però avui només tinc vint anys.
Avui encara tinc força,
i no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang...

Vamos a contar mentiras, tralará

Jugar a fer veure que el que importa no importa. Fer del sentiment indiferència. Fingir que ets gel i no flama. Ho intentes amb totes les teves forces, però a vegades, moltes, és impossible.
Sents, rius, plores... i no hi pots fer més.

Los amantes del circulo polar

Un jour je voulais faire de ma vie une coïncidence. Il y a beaucoup de temps, je croyais que tout pouvait être possible. Je croyais que tous les noms d’amour commencent par a, je croyais qu’il devait commencer par a.
Hier, hier je croyais que la coïncidence était ça, seulement une coïncidence. Hier je ne croyais, mais aujourd’hui… tout c’est possible, non ?

i ara què?

Es balanceja al ritme de la música. Asseguda al tren, mou el peu i observa per la finestra. Observa com els camps es fan cada vegada més menuts i es van allunyant. Asseguda al tren tanca els ulls i taral·leja, per si mateixa, la cançó que els auriculars li xiuxiuegen a l’orella. Tanca els ulls i una ràfega d’imatges l’envaeix. L’alegria, les presses i els riures. Les trucades, les bones notícies. Les abraçades, les teules de xocolata exprés per vessar-les de sal. Les nits sense dormir, la sensació del coixí moll sota l’orella. El plorar per plorar. El fred i la por. Les nits sense lluna i els dies sense sol. Veu passar totes aquestes imatges i una llàgrima s’escola pel seu rostre. I es deixa caure tot dibuixant la línia del nas. La música sona, el peu es balanceja. Els camps desapareixen en la línia de l’horitzó. El tren avança. Agafa aire. I somriu.

sometimes

I a vegades, només vull ser una fulla de paper que voleia sense rumb empentada pel vent. A vegades, vull ser-ho tot menys una fulla que voleia sense rumb empentada pel vent. Vull ser-ho tot i no vull ser res. Vull tenir rumb sense tenir-ne. Vull volar tocant de peus a terra. Vull deixar de sentir sense deixar de sentir. Vull plorar sense deixar de riure. A vegades, només vull deixar de deixar de voler ser, de voler pensar, de voler lluitar, de voler viure, com havia somiat.

Je ne sais pas

Entre parets de cotó descansen. Entre terres de cel i sostres de sorra. Entre fulles de colors i llums de cireres. Entre arbres de llana i flors d’albada. Al costat del carrer de l’horitzó, que fa xamfrà amb l’infinit. Oloren a xocolata i a lavanda. I a vegades, oloren a arc de Sant Martí. Es mouen i onegen entre les parets de cotó. Soroll a silenci. Amagats en el carrer d’una ciutat on ningú pot accedir-hi, no desapareixen. No desapareixen al contacte amb els dits, ni tampoc al contacte amb la foscor que a vegades assetja. Eternament en harmonia. Sempre de colors, sempre en dansa amb el ritme del descompàs. No moren ni respiren. No desapareixen, però sí s’obliden. On van els somnis? On van a parar les il•lusions i els desitjós abandonats? Entre parets de cotó. Entre terres de cel i sostres de sorra. Com bombolles de sabó suren els somnis i els desitjos, al costat del carrer de l’horitzó, que fa xamfrà amb l’infinit. Si els toques no els agafes. Si els teus dits hi entren en contacte, no s’esvaeixen. Suren i suren, esperant que algú els recordi. Esperant que algú torni a creure en ells. Suren i suren entre terres de cel i sostres de sorra.

Somewhere over the rainbow

El tren s’atura i baixes en aquesta parada. Camines amb pressa, els teus peus ressonen contra el terra. Ressonen en les escales, ressonen en aquestes rajoles menudes que tan odies quan portes talons. Quan arribes al cap damunt, una ràfega d’aire et despentina els cabells. Surts al carrer. Mires a banda i banda, i creues les amples línies blanques que subratllen l’asfalt. Camines i, de nou, les línies blanques. Passes pel costat de les terrasses, pel costat de les taules i les cadires. Per un instant, detures la vista en aquella taula. Veus la vostra imatge. Allà, asseguts. Tu davant d’un tallat, ell, d’un cafè amb gel. Molt sovint passes per allà. Els teus peus ressonen centenars de vegades per aquell mateix camí. Davant d’aquella taula, davant d’aquells cafès. No sempre detures la mirada, però, a vegades... a vegades els teus ulls, la teva ment, o potser el teu cor, retornen al passat. Retornen a aquelles tardes d’olor de cafè, d’estiu. Tardes que ara oloren a resclosit. Et detures uns instants davant d’aquella taula, d’aquelles cadires. Et detures i veus la vostra imatge. Veus la vostra imatge i et preguntes. Et preguntes on han anat a parar aquelles figures. Et preguntes on ha anat a parar allò que unia aquelles ombres damunt del terra grisós. Et preguntes on han anat a parar la innocència i la il·lusió, els somnis i les promeses. Et preguntes per què tot és tan fràgil i les línies extremadament fines.
Et veus a tu, allà, asseguda. Et veus jugant amb la capsa vermella, la dels tovallons de paper. Us veus rient, perquè tu agafes la tassa com una iaia. Rient perquè els avis xiulen des dels bancs a les noies al passar. Rient perquè cap dels dos vol renunciar a les monedes damunt del plat. Olor a resclosit, penses. Olor a un temps esmicolat que ja no tornarà. Una taula, dues cadires, un tallat i un cafè amb gel. Una taula, dues cadires, tot tan fosc com un cafè.

la niña que ayer fui

Cartes. M’assec a la seva falda. Quins nervis, quina por. Què li dic? Oh! Sabia el meu nom! Sí, m’he portat molt bé… bueno sí, a vegades faig enfadar els meus pares. M’ha saludat des de dalt la carrossa i m’ha llençat un caramel! Aigua al balcó. Cava i neules sobre la taula. Les sabates darrere el sofà. A dormir d’hora que sinó… No, no puc obrir els ulls, i si els obro i s’adonen que els he vist i marxen sense deixar-me res? quins nervis! Neus ja és de dia? Va anem a obrir els regals!

Donaria el que fos per tornar a creure que la màgia existeix. Per tornar a creure que tot és possible. Que si cada cinc de gener uns homes venen des d’orient a milions de cases, també es pot acabar amb la pobresa o fer que no existeixi la maldat. Vull tornar a emocionar-me. Vull tornar a sentir aquells nervis a l’estómac. Vull que algú em miri als ulls i hi pugui veure aquella il·lusió que només tenen els nens en dies com avui.

En dies com el cinc de gener penso que potser el món no és tan horrible. Hem inventat una festa per als nens. Hem inventat un dia en què es regala sense esperar res a canvi, perquè qui porta els regals són els reis, i no tu. Una festa que fomenta la il·lusió i l’esperança en els més petits.

Vull tornar a creure que aquesta nit els reis entraran a casa per la xemeneia. Per un sol instant, vull tornar a creure que la màgia existeix. Que tot és possible.

Quelle heure est-il?

Miro el rellotge. Són les dinou i dinou.

M’encanta mirar el rellotge, per casualitat, just quan l’hora i el minut coincideixen. És un moment màgic. M’agrada imaginar que en aquests petits instants succeeix quelcom especial. A les nou i nou un nen sospira per primer cop. A les dotze i dotze algú diu t’estimo. A les onze i onze una abraçada. A les disset i disset, el primer petó.

És com una estranya perfecció del temps. Quan el rellotge em sorprèn amb aquesta coincidència no puc evitar somriure i notar aquesta màgia. És com si, d’alguna manera, pogués sentir que és un instant especial. Com si, durant aquest minut, tot fós possible. M’agrada imaginar què estarà passant en aquest minut tan particular.

Però els moments màgics no es busquen, s’han de trobar.