sometimes

I a vegades, només vull ser una fulla de paper que voleia sense rumb empentada pel vent. A vegades, vull ser-ho tot menys una fulla que voleia sense rumb empentada pel vent. Vull ser-ho tot i no vull ser res. Vull tenir rumb sense tenir-ne. Vull volar tocant de peus a terra. Vull deixar de sentir sense deixar de sentir. Vull plorar sense deixar de riure. A vegades, només vull deixar de deixar de voler ser, de voler pensar, de voler lluitar, de voler viure, com havia somiat.

Je ne sais pas

Entre parets de cotó descansen. Entre terres de cel i sostres de sorra. Entre fulles de colors i llums de cireres. Entre arbres de llana i flors d’albada. Al costat del carrer de l’horitzó, que fa xamfrà amb l’infinit. Oloren a xocolata i a lavanda. I a vegades, oloren a arc de Sant Martí. Es mouen i onegen entre les parets de cotó. Soroll a silenci. Amagats en el carrer d’una ciutat on ningú pot accedir-hi, no desapareixen. No desapareixen al contacte amb els dits, ni tampoc al contacte amb la foscor que a vegades assetja. Eternament en harmonia. Sempre de colors, sempre en dansa amb el ritme del descompàs. No moren ni respiren. No desapareixen, però sí s’obliden. On van els somnis? On van a parar les il•lusions i els desitjós abandonats? Entre parets de cotó. Entre terres de cel i sostres de sorra. Com bombolles de sabó suren els somnis i els desitjos, al costat del carrer de l’horitzó, que fa xamfrà amb l’infinit. Si els toques no els agafes. Si els teus dits hi entren en contacte, no s’esvaeixen. Suren i suren, esperant que algú els recordi. Esperant que algú torni a creure en ells. Suren i suren entre terres de cel i sostres de sorra.

Somewhere over the rainbow

El tren s’atura i baixes en aquesta parada. Camines amb pressa, els teus peus ressonen contra el terra. Ressonen en les escales, ressonen en aquestes rajoles menudes que tan odies quan portes talons. Quan arribes al cap damunt, una ràfega d’aire et despentina els cabells. Surts al carrer. Mires a banda i banda, i creues les amples línies blanques que subratllen l’asfalt. Camines i, de nou, les línies blanques. Passes pel costat de les terrasses, pel costat de les taules i les cadires. Per un instant, detures la vista en aquella taula. Veus la vostra imatge. Allà, asseguts. Tu davant d’un tallat, ell, d’un cafè amb gel. Molt sovint passes per allà. Els teus peus ressonen centenars de vegades per aquell mateix camí. Davant d’aquella taula, davant d’aquells cafès. No sempre detures la mirada, però, a vegades... a vegades els teus ulls, la teva ment, o potser el teu cor, retornen al passat. Retornen a aquelles tardes d’olor de cafè, d’estiu. Tardes que ara oloren a resclosit. Et detures uns instants davant d’aquella taula, d’aquelles cadires. Et detures i veus la vostra imatge. Veus la vostra imatge i et preguntes. Et preguntes on han anat a parar aquelles figures. Et preguntes on ha anat a parar allò que unia aquelles ombres damunt del terra grisós. Et preguntes on han anat a parar la innocència i la il·lusió, els somnis i les promeses. Et preguntes per què tot és tan fràgil i les línies extremadament fines.
Et veus a tu, allà, asseguda. Et veus jugant amb la capsa vermella, la dels tovallons de paper. Us veus rient, perquè tu agafes la tassa com una iaia. Rient perquè els avis xiulen des dels bancs a les noies al passar. Rient perquè cap dels dos vol renunciar a les monedes damunt del plat. Olor a resclosit, penses. Olor a un temps esmicolat que ja no tornarà. Una taula, dues cadires, un tallat i un cafè amb gel. Una taula, dues cadires, tot tan fosc com un cafè.

la niña que ayer fui

Cartes. M’assec a la seva falda. Quins nervis, quina por. Què li dic? Oh! Sabia el meu nom! Sí, m’he portat molt bé… bueno sí, a vegades faig enfadar els meus pares. M’ha saludat des de dalt la carrossa i m’ha llençat un caramel! Aigua al balcó. Cava i neules sobre la taula. Les sabates darrere el sofà. A dormir d’hora que sinó… No, no puc obrir els ulls, i si els obro i s’adonen que els he vist i marxen sense deixar-me res? quins nervis! Neus ja és de dia? Va anem a obrir els regals!

Donaria el que fos per tornar a creure que la màgia existeix. Per tornar a creure que tot és possible. Que si cada cinc de gener uns homes venen des d’orient a milions de cases, també es pot acabar amb la pobresa o fer que no existeixi la maldat. Vull tornar a emocionar-me. Vull tornar a sentir aquells nervis a l’estómac. Vull que algú em miri als ulls i hi pugui veure aquella il·lusió que només tenen els nens en dies com avui.

En dies com el cinc de gener penso que potser el món no és tan horrible. Hem inventat una festa per als nens. Hem inventat un dia en què es regala sense esperar res a canvi, perquè qui porta els regals són els reis, i no tu. Una festa que fomenta la il·lusió i l’esperança en els més petits.

Vull tornar a creure que aquesta nit els reis entraran a casa per la xemeneia. Per un sol instant, vull tornar a creure que la màgia existeix. Que tot és possible.

Quelle heure est-il?

Miro el rellotge. Són les dinou i dinou.

M’encanta mirar el rellotge, per casualitat, just quan l’hora i el minut coincideixen. És un moment màgic. M’agrada imaginar que en aquests petits instants succeeix quelcom especial. A les nou i nou un nen sospira per primer cop. A les dotze i dotze algú diu t’estimo. A les onze i onze una abraçada. A les disset i disset, el primer petó.

És com una estranya perfecció del temps. Quan el rellotge em sorprèn amb aquesta coincidència no puc evitar somriure i notar aquesta màgia. És com si, d’alguna manera, pogués sentir que és un instant especial. Com si, durant aquest minut, tot fós possible. M’agrada imaginar què estarà passant en aquest minut tan particular.

Però els moments màgics no es busquen, s’han de trobar.