Meranges

El so del despertador dringa amb força. I obres els ulls com si despertessis d’un llarg somni. Com si es tractés d’un nou plaer. T’alliberes de l’enorme gruix de mantes i atures el despertador. És un despertador rovellat, i per tu misteriós. A vegades et preguntes quants somnis haurà trencat, o quines eren les mans que li donaven corda abans de fer-ho tu. Sempre haurà estat aquí, en aquesta casa de pedra i de teules blavoses? Estires la punta dels peus, delicadament, fins que notes la fredor del terra. Una passa, una altra. I la fusta grinyola al teu pas. Intentes no fer soroll. Els llums apagats. Els peus de puntetes. Però la fusta grinyola, com cada matí grinyola. Però tu, inútilment, intentes que no grinyoli. Però grinyola. Puges els dos graons en compte de no entrebancar-te. Aixeques les baldes de ferro. Estires el porticó i un altre cop, el soroll de la fusta resistint-se al silenci. La llum del sol envaeix tota l’habitació. I el dringar dels escallerincs s’escola dins l’habitació. Apropes la cara fins a aixafar el nas contra el vidre. Allà estan. En fila, sense dansa ni harmonia. En l’ordre del desordre. Avancen lentament per l’empedrat. Algunes s’aturen davant l’abeurador. D’altres remenen el cap. Et saluden, o potser només espanten les mosques. Són les vuit del matí. I no pots deixar de somriure. No pots deixar de fascinar-te davant d’aquesta activitat tan quotidiana però tan especial per tu. Potser ningú ho comprèn. Però això és art, penses. Això és l’art del dia a dia. Un dia a dia que per tu és de tot menys quotidià.
I passarà el temps i la son guanyarà la partida a aquest art. I el despertador ja no sonarà a les vuit del matí. I la fusta ja no grinyolarà. Ja no hauràs d’anar de puntetes, ni caminar amb els llums apagats. Ja no hi haurà dies d’escallerincs. Arribarà un dia en què la finestra es farà petita davant dels teus ulls. Un dia en què ja no hauràs d’estirar la punta del peu per aconseguir tocar a terra. Arribarà un dia en què ja no aixafaràs el nas contra el vidre, ni buscaràs els escallerincs entre la pau dels llençols.
I aquell dia ja ha arribat. Fa molt temps que va arribar. I ara, tot és diferent. La fusta no grinyola. Qui sap on està el despertador rovellat, i qui sap si algú li dona corda. Potser s’ha perdut en algun racó oblidat i ningú mai més despertarà al seu compàs. L’escallerinc ja no sona, o almenys per tu. Només records. Records d’un temps de marietes i papallones. D’un temps d’excursions al rec i cabanyes de llençols. Temps de Malniu i mones de carta. Angelini tortellini què diuen les vaques? Que em torbaven a faltar.