Un al costat de l’altre, com cada dissabte. El mateix recorregut de sempre, a l’hora de sempre. A la ràdio, l’emissora de sempre. I, com sempre, silenci. A vegades em costa trobar un tema de conversa amb tu. Però avui, no sé per què, trenco el gel i et pregunto què has fet aquesta tarda. I anem d’una cosa a l’altra, de la cola que se t’ha enganxat a tot el braç, als anys que té casa nostra i de sobte... De sobte, l’avi, i la iaia, i l’altra iaia. Farà deu anys, em dius. Deu anys? Sí, casi no vas conèixer l’avi Josep. I al meu cap ressonen les mateixes paraules. Deu anys, deu anys, deu anys, deu anys… només deu anys. Hi ha tantes coses que vam deixar per fer, tantes converses que mai s’arribaran a produir. Només un petit record, només deu anys.
I al verd hi arriben l’aigua i la sal del mar. I una llàgrima s’escola galta avall. Tornen la cola enganxada al braç i la casa, però segueixo pensant en els deu anys. I et miro, i al teu verd també hi ha l’aigua i la sal del mar. I recordo. Recordo que el meu verd és el teu verd. El mateix verd que tu vas heretar d’ell, de l’avi Josep. Sempre tindré el teu verd dins dels meus ulls, i el seu.
El temps passa, els anys passen. Però sempre em falten. La seva absència mai desapareix i el seu adéu encara em fa mal, em fa mal aquí dins.
El meu verd, i el teu, s’inunden de mar i de sal. Com tontos plorem, en silenci. El trajecte de sempre. L’emissora de sempre... Avui fem com si no hi hagués mar al verd. Però n’hi ha.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada