Fem maletes i...

...ens traslladem a wordpress.

http://ruedescerises.wordpress.com/

secrets de butxaca

Hi havia una vegada un món capaç de reposar al palmell d’una mà. Tan petit com el caparró d’una formiga. Hi havia una vegada el món dins d’una butxaca. I la realitat reclosa en un mitjó al fons del segon calaix d’una calaixera feta de marfil, o potser de roure. Però això sí, tancada amb pany i clau perquè ni el més mínim pessic del seu ésser en pugui escapar.

Sense tancar els ulls, ni arrufar el nas. Sense les màgiques sabates vermelles. Simplement el veus. El sostre fet de cotó, amb un gira-sol envoltat de petites roselles que li fan d’estrella. La nit i el dia, tots en un. I el terra fet de cel, i de mar. Sempre hi plou, al món dins de la butxaca. Perquè si plou no hi ha llàgrimes, i sense llàgrimes el mar es pot banyar de rialles. Agafa una petxina. Atansa-te-la a l’orella. Ho sents? El so del mar, només rialles. Camines per carrerons fets de fils de colors, il·luminats per botons enfilats damunt d’altíssims didals. Al terra s’hi reflecteix la teva ombra, té forma quadrada i de colors. Una marieta se’t detura al mig del rostre. Arrufes el nas, com si així s’hagués d’apartar. Tanques els ulls amb força, com si amb un lleu parpelleig fossis capaç de fer-la espantar. Obres els ulls de nou i... Adéu a la butxaca i al món que reposa al palmell de la mà. Adéu, adéu, adéu...

Una mosca se’t detura enmig d’una parpella. Tens un mitjó a la mà, la calaixera és oberta.

M’ofego. M’ofego en les llàgrimes que sóc incapaç de vessar. En el batec constant que em martelleja per dins. M’ofego en el blanc del sostre. En les mirades que sóc incapaç d’enfrontar. M’ofego en el desig d’eludir les converses. En la determinació de no esfondrar-me. De continuar, sigui com sigui. M’ofego en les paraules, incapaces de donar-me consol. En els versos d’un poema que vaig escriure ja en fa d’anys. M’ofego en aquest fals somriure que m’he cosit al rostre. En allò que sóc incapaç de dir-te. En la por a perdre, a no saber lluitar. M’ofego en la por a no poder ser forta. Per tu, per tots. M’ofego. M’OFEGO. I això és tot.

M’amago en les disfresses d’un jo, que no sóc jo. Avui em disfresso del blau del cel, demà… demà potser millor vestir-se d’ombra i així passar inadvertida. La pluja cau i mai no arriba a tocar el terra. El temps es detura i en una mil·lèsima de centèsima de segon una fulla cau d’un arbre i es detura com si flotés en l’aire. Tot es ralentitza. S’acaba aquesta mil·lèsima de centèsima de segon i tot torna a moure’s. El riu de cotxes, el vent, la pluja… però la fulla continua allà, immòbil. Com si esperés la ventada final que l’ha d’estavellar definitivament contra el terra.

Avui em disfresso de vent, d’aire, de cel. Em disfresso del vermell d’una fulla que desafia la llei de la gravetat.

ta tienne

Només vull que em miris, i em somniïs.

_________ espurnes als ulls.

I ni tant sols que em miris

i potser, sí, potser, en vull, també

_________ de pessigolles als llavis.

Només això, vull

_________ només això

_________ Somnis. Espurnes de llavis.

_________ Pessigolles als ulls.

Només això.

sí, només Això.

I si ara mateix em preguntessis si vull fer la volta al món en una T2 et diria que sí, i no m'ho pensaria.

Je suis ici

Fa dies que et busco, però no et trobo. Potser només t'imagino. Imagino viatges estel·lars, peixos que saben comptar. Els aneguets de la banyera tenen la seva pròpia xarxa de comunicació, no ho sabies? Imagino que imagino. Però és real. Et parlo. La paret sembla més interessant, o almenys no m'intimida tant. Em parles i ric. Rius? Riem. Els teus ulls s'empetiteixen. Ulls de talp.

I aquest cop no em perdo en els seus ulls. No vull. Només m'ho imagino. Imagino viatges estel·lars, peixos que saben comptar...

Sense voler-ho, de tant imaginar... Em perdo en els ulls d'un talp.