Somewhere over the rainbow

El tren s’atura i baixes en aquesta parada. Camines amb pressa, els teus peus ressonen contra el terra. Ressonen en les escales, ressonen en aquestes rajoles menudes que tan odies quan portes talons. Quan arribes al cap damunt, una ràfega d’aire et despentina els cabells. Surts al carrer. Mires a banda i banda, i creues les amples línies blanques que subratllen l’asfalt. Camines i, de nou, les línies blanques. Passes pel costat de les terrasses, pel costat de les taules i les cadires. Per un instant, detures la vista en aquella taula. Veus la vostra imatge. Allà, asseguts. Tu davant d’un tallat, ell, d’un cafè amb gel. Molt sovint passes per allà. Els teus peus ressonen centenars de vegades per aquell mateix camí. Davant d’aquella taula, davant d’aquells cafès. No sempre detures la mirada, però, a vegades... a vegades els teus ulls, la teva ment, o potser el teu cor, retornen al passat. Retornen a aquelles tardes d’olor de cafè, d’estiu. Tardes que ara oloren a resclosit. Et detures uns instants davant d’aquella taula, d’aquelles cadires. Et detures i veus la vostra imatge. Veus la vostra imatge i et preguntes. Et preguntes on han anat a parar aquelles figures. Et preguntes on ha anat a parar allò que unia aquelles ombres damunt del terra grisós. Et preguntes on han anat a parar la innocència i la il·lusió, els somnis i les promeses. Et preguntes per què tot és tan fràgil i les línies extremadament fines.
Et veus a tu, allà, asseguda. Et veus jugant amb la capsa vermella, la dels tovallons de paper. Us veus rient, perquè tu agafes la tassa com una iaia. Rient perquè els avis xiulen des dels bancs a les noies al passar. Rient perquè cap dels dos vol renunciar a les monedes damunt del plat. Olor a resclosit, penses. Olor a un temps esmicolat que ja no tornarà. Una taula, dues cadires, un tallat i un cafè amb gel. Una taula, dues cadires, tot tan fosc com un cafè.