M’ofego. M’ofego en les llàgrimes que sóc incapaç de vessar. En el batec constant que em martelleja per dins. M’ofego en el blanc del sostre. En les mirades que sóc incapaç d’enfrontar. M’ofego en el desig d’eludir les converses. En la determinació de no esfondrar-me. De continuar, sigui com sigui. M’ofego en les paraules, incapaces de donar-me consol. En els versos d’un poema que vaig escriure ja en fa d’anys. M’ofego en aquest fals somriure que m’he cosit al rostre. En allò que sóc incapaç de dir-te. En la por a perdre, a no saber lluitar. M’ofego en la por a no poder ser forta. Per tu, per tots. M’ofego. M’OFEGO. I això és tot.

M’amago en les disfresses d’un jo, que no sóc jo. Avui em disfresso del blau del cel, demà… demà potser millor vestir-se d’ombra i així passar inadvertida. La pluja cau i mai no arriba a tocar el terra. El temps es detura i en una mil·lèsima de centèsima de segon una fulla cau d’un arbre i es detura com si flotés en l’aire. Tot es ralentitza. S’acaba aquesta mil·lèsima de centèsima de segon i tot torna a moure’s. El riu de cotxes, el vent, la pluja… però la fulla continua allà, immòbil. Com si esperés la ventada final que l’ha d’estavellar definitivament contra el terra.

Avui em disfresso de vent, d’aire, de cel. Em disfresso del vermell d’una fulla que desafia la llei de la gravetat.