i ara què?

Es balanceja al ritme de la música. Asseguda al tren, mou el peu i observa per la finestra. Observa com els camps es fan cada vegada més menuts i es van allunyant. Asseguda al tren tanca els ulls i taral·leja, per si mateixa, la cançó que els auriculars li xiuxiuegen a l’orella. Tanca els ulls i una ràfega d’imatges l’envaeix. L’alegria, les presses i els riures. Les trucades, les bones notícies. Les abraçades, les teules de xocolata exprés per vessar-les de sal. Les nits sense dormir, la sensació del coixí moll sota l’orella. El plorar per plorar. El fred i la por. Les nits sense lluna i els dies sense sol. Veu passar totes aquestes imatges i una llàgrima s’escola pel seu rostre. I es deixa caure tot dibuixant la línia del nas. La música sona, el peu es balanceja. Els camps desapareixen en la línia de l’horitzó. El tren avança. Agafa aire. I somriu.