nada es todo

Arrástrame. Quítamelo todo. Arráncame la piel y hazte con ella un abrigo. Llévate una a una las pecas que adornan mi rostro. Muérdeme los labios hasta desangrarlos. Róbame los hilos del cabello, extírpalos uno a uno y barre con ellos el suelo; si hace falta. Llévate lo que quieras. Arráncame los ojos, pero no te lleves el brillo que los dioses depositaron en ellos. Ni la esperanza de que amar no sea una simple quimera. Llévatelo todo, pero déjame a mí guardar los sueños.

Sense paraules

Tanco els ulls i no hi ha res. Han desaparegut els sons i les sensacions. I les musses. Les paraules m’han abandonat. Només queda l’home del tren, sortit d’una novel·la que la Rodoreda mai va arribar a escriure.

de puntetes

Tic tac, tic tac, tic tac… El rellotge sona enmig de l’habitació. No se sent res més, només l’acompanya el sorollet de l’aigua dins la peixera. Estirada al sofà penso, i ho sento, tot més que en qualsevol altre moment del dia. Aquest és el meu moment. Ningú més que el tic tac del rellotge pot robar-me aquest refugi de silenci. Silenci. El rellotge ressona per tota l’habitació, són dos quarts de dues. Avui els secrets han sortit a la llum. Aquesta nit no sóc jo qui mana al silenci.