Meranges

El so del despertador dringa amb força. I obres els ulls com si despertessis d’un llarg somni. Com si es tractés d’un nou plaer. T’alliberes de l’enorme gruix de mantes i atures el despertador. És un despertador rovellat, i per tu misteriós. A vegades et preguntes quants somnis haurà trencat, o quines eren les mans que li donaven corda abans de fer-ho tu. Sempre haurà estat aquí, en aquesta casa de pedra i de teules blavoses? Estires la punta dels peus, delicadament, fins que notes la fredor del terra. Una passa, una altra. I la fusta grinyola al teu pas. Intentes no fer soroll. Els llums apagats. Els peus de puntetes. Però la fusta grinyola, com cada matí grinyola. Però tu, inútilment, intentes que no grinyoli. Però grinyola. Puges els dos graons en compte de no entrebancar-te. Aixeques les baldes de ferro. Estires el porticó i un altre cop, el soroll de la fusta resistint-se al silenci. La llum del sol envaeix tota l’habitació. I el dringar dels escallerincs s’escola dins l’habitació. Apropes la cara fins a aixafar el nas contra el vidre. Allà estan. En fila, sense dansa ni harmonia. En l’ordre del desordre. Avancen lentament per l’empedrat. Algunes s’aturen davant l’abeurador. D’altres remenen el cap. Et saluden, o potser només espanten les mosques. Són les vuit del matí. I no pots deixar de somriure. No pots deixar de fascinar-te davant d’aquesta activitat tan quotidiana però tan especial per tu. Potser ningú ho comprèn. Però això és art, penses. Això és l’art del dia a dia. Un dia a dia que per tu és de tot menys quotidià.
I passarà el temps i la son guanyarà la partida a aquest art. I el despertador ja no sonarà a les vuit del matí. I la fusta ja no grinyolarà. Ja no hauràs d’anar de puntetes, ni caminar amb els llums apagats. Ja no hi haurà dies d’escallerincs. Arribarà un dia en què la finestra es farà petita davant dels teus ulls. Un dia en què ja no hauràs d’estirar la punta del peu per aconseguir tocar a terra. Arribarà un dia en què ja no aixafaràs el nas contra el vidre, ni buscaràs els escallerincs entre la pau dels llençols.
I aquell dia ja ha arribat. Fa molt temps que va arribar. I ara, tot és diferent. La fusta no grinyola. Qui sap on està el despertador rovellat, i qui sap si algú li dona corda. Potser s’ha perdut en algun racó oblidat i ningú mai més despertarà al seu compàs. L’escallerinc ja no sona, o almenys per tu. Només records. Records d’un temps de marietes i papallones. D’un temps d’excursions al rec i cabanyes de llençols. Temps de Malniu i mones de carta. Angelini tortellini què diuen les vaques? Que em torbaven a faltar.

petite puce

Petita, petita, petita, tan petita que l’ombra d’una puça és més gran que la teva. Petita, com els ocells que s’estavellen contra el terra acabats de sortir del niu. Ets petita, petita. Tan petita que el mirall no té reflex per tu. Tan petita que no hi ha sol ni lluna, ni estrelles, que et distingeixin entre les ombres de la nit. Petita, com el forat de l’agulla que les àvies mai no aconsegueixen enfilar. Petita, petita, petita. Ets petita. Petita, petita, petita. Tan petita que una nit desapareixeràs entre els llençols, i res ni ningú podrà seguir els teus passos. Uns passos tan petits que mai s’hauran arribat a dibuixar. Petita, petita, petita. On vas, d’on vens? Petita, petita, petita... Jo no vull desaparèixer.

c'est la vie

I ahir em parlaves. Ahir em parlaves d’un món sense sentit, d’una vida que es viu sense viure-la. O, almenys, no de debò. De les societats que empresonen i s’empresonen. Em parlaves i em preguntaves per què havia de ser així, per què li veia sentit si en realitat no en tenia. I no sabia què dir. Perquè en el fons tens raó. Perquè tens raó, ens empresonem i passem per la vida sense viure-la, de puntetes. I és veritat. És veritat, el sol brilla aquí fora, les platges verges esperen uns peus que s’hi passegin, el silenci vol algú que l’escolti... És veritat, és veritat que ens tanquem per aprendre una lliçó que ni tan sols ens interessa. És veritat que no tenim temps, només temps per estar cansats... Cansats, cansats, cansats. Tant cansats que no fem l’únic que de debò volem fer. Ahir em parlaves, em parlaves de viatges par tout le monde. Em parlaves i jo no tenia la resposta. I no la tinc. Només tinc aquest fil d’esperança, aquesta Mrs Dalloway a la que m’aferro quan no tinc cap resposta. És com si sentís la seva veu repetint someone has to die in order that the rest of us should value life more. Sense la maldat no existiria la bondat. Sense mort no hi hauria vida. Sense tristesa no hi hauria felicitat. Sense sinònim no hi hauria antònim... Someone has to die in order that the rest of us should value life more. Someone has to die in order that the rest of us should value life more. Someone has to die in order that the rest of us should value life more...
I si no, què?