I ahir em parlaves. Ahir em parlaves d’un món sense sentit, d’una vida que es viu sense viure-la. O, almenys, no de debò. De les societats que empresonen i s’empresonen. Em parlaves i em preguntaves per què havia de ser així, per què li veia sentit si en realitat no en tenia. I no sabia què dir. Perquè en el fons tens raó. Perquè tens raó, ens empresonem i passem per la vida sense viure-la, de puntetes. I és veritat. És veritat, el sol brilla aquí fora, les platges verges esperen uns peus que s’hi passegin, el silenci vol algú que l’escolti... És veritat, és veritat que ens tanquem per aprendre una lliçó que ni tan sols ens interessa. És veritat que no tenim temps, només temps per estar cansats... Cansats, cansats, cansats. Tant cansats que no fem l’únic que de debò volem fer. Ahir em parlaves, em parlaves de viatges par tout le monde. Em parlaves i jo no tenia la resposta. I no la tinc. Només tinc aquest fil d’esperança, aquesta Mrs Dalloway a la que m’aferro quan no tinc cap resposta. És com si sentís la seva veu repetint someone has to die in order that the rest of us should value life more. Sense la maldat no existiria la bondat. Sense mort no hi hauria vida. Sense tristesa no hi hauria felicitat. Sense sinònim no hi hauria antònim... Someone has to die in order that the rest of us should value life more. Someone has to die in order that the rest of us should value life more. Someone has to die in order that the rest of us should value life more...
I si no, què?
i és una merda que tot el que dius sigui cert, i és una merda estar tan acostumat a la nostra realitat i no tenir el valor soficient per viure de veritat
ResponEliminai el pitjor q pot passar és q al final ens adonem que ens han faltat moltes coses per fer