Quelle heure est-il?

Miro el rellotge. Són les dinou i dinou.

M’encanta mirar el rellotge, per casualitat, just quan l’hora i el minut coincideixen. És un moment màgic. M’agrada imaginar que en aquests petits instants succeeix quelcom especial. A les nou i nou un nen sospira per primer cop. A les dotze i dotze algú diu t’estimo. A les onze i onze una abraçada. A les disset i disset, el primer petó.

És com una estranya perfecció del temps. Quan el rellotge em sorprèn amb aquesta coincidència no puc evitar somriure i notar aquesta màgia. És com si, d’alguna manera, pogués sentir que és un instant especial. Com si, durant aquest minut, tot fós possible. M’agrada imaginar què estarà passant en aquest minut tan particular.

Però els moments màgics no es busquen, s’han de trobar.