30 de juny de 2007

El temps passa per tothom. I el passat, el passat mai deixa de perseguir-nos. Però per molt que ho faci, la història sempre continua. Sempre podem passar pàgina, sempre hi ha una pàgina millor per escriure. Els anys passen i hi ha dies en què és inevitable recordar. Avui toca recordar. Fa dos anys, tal dia com avui, vaig escriure la primera paraula d’una nova pàgina. I avui, avui sé que dos anys donen per molt. I que ja és hora de fer el cor fort i fer més que passar pàgina. És hora de tancar un capítol, o qui sap, potser és hora de canviar de gènere i escriure de debò una bona novel·la. La pàgina està en blanc, ara només falten les primeres paraules...

Ulls de gat

Un al costat de l’altre, com cada dissabte. El mateix recorregut de sempre, a l’hora de sempre. A la ràdio, l’emissora de sempre. I, com sempre, silenci. A vegades em costa trobar un tema de conversa amb tu. Però avui, no sé per què, trenco el gel i et pregunto què has fet aquesta tarda. I anem d’una cosa a l’altra, de la cola que se t’ha enganxat a tot el braç, als anys que té casa nostra i de sobte... De sobte, l’avi, i la iaia, i l’altra iaia. Farà deu anys, em dius. Deu anys? Sí, casi no vas conèixer l’avi Josep. I al meu cap ressonen les mateixes paraules. Deu anys, deu anys, deu anys, deu anys… només deu anys. Hi ha tantes coses que vam deixar per fer, tantes converses que mai s’arribaran a produir. Només un petit record, només deu anys.

I al verd hi arriben l’aigua i la sal del mar. I una llàgrima s’escola galta avall. Tornen la cola enganxada al braç i la casa, però segueixo pensant en els deu anys. I et miro, i al teu verd també hi ha l’aigua i la sal del mar. I recordo. Recordo que el meu verd és el teu verd. El mateix verd que tu vas heretar d’ell, de l’avi Josep. Sempre tindré el teu verd dins dels meus ulls, i el seu.

El temps passa, els anys passen. Però sempre em falten. La seva absència mai desapareix i el seu adéu encara em fa mal, em fa mal aquí dins.

El meu verd, i el teu, s’inunden de mar i de sal. Com tontos plorem, en silenci. El trajecte de sempre. L’emissora de sempre... Avui fem com si no hi hagués mar al verd. Però n’hi ha.

Guajira Guantanamera

Mous els llavis i ho deixes anar. Sense pensar, o pensant-ho molt bé. Ningú ho sap, ni tan sols tu, la veritat. La veritat és que t’agrada que tot sigui així. Paraules que brillen per la seva transparència. Un pensament, un sentiment, nascut del cafè i no du champagne. Vine. Quedat. Marxa. Torna. T’estimo. T’odio. No vals la pena. Vull saber que vals la pena. Vine abans de marxar, quedat perquè t’estimo. Torna perquè t’odio. No vals la pena, però vull saber que vals la pena. Perquè t’estimo, perquè t’odio. Perquè vull que vinguis i et quedis, perquè vull que marxis i tornis. Perquè les meves paraules surten de la claredat del cafè. Perquè les meves paraules són les que són, i a mi, així, ja m’agraden. Mou els llavis i deixa-ho anar.