Au gré du vent

Surts de casa, corrent. T’has entretingut buscant la bufanda i només falta un minut perquè passi el tren. Comences a córrer, saps que en qualsevol moment apareixerà i el perdràs. Els peus ressonen amb força contra el terra. El carrer està desert, sembla estrany, són gairebé les onze del matí. Però és dissabte, i fa un fred que et recorre els ossos i no t’abandona. Continues corrent cap a l’estació i t’arriba el so del vent que avança cap a tu. És el tren. Intentes córrer més ràpid. Falta poc per arribar a l’estació, però, el tren t’avança. Valides el bitllet i quan arribes a les portes del tren, aquestes ja s’han tancat. Ara què faig? Arribaré tard, penses. Prems el botó i mires cap al primer vagó del tren, com si poguessis veure-hi el maquinista, tot i estar convençuda que les portes no s’obriran. Però, sí ho fan. El conductor ha tornat a obrir les portes. Mires cap al retrovisor del primer vagó i aixeques el dit polze per donar-li les gràcies.

No és el primer cop que em passa. No és el primer cop que, un dissabte, un conductor de tren em salva d’arribar tard a treballar. Em sembla estrany, mai sabré si és sempre el mateix conductor. Mai sabré si ho fa perquè em veu cada dissabte agafar el tren a la mateixa hora, o perquè simplement m’ha vist córrer com una boja i li he fet pena.
A vegades m’agrada pensar en aquests petits salvadors. Persones que no guanyen ni perden res per ajudar-te, però ho fan. El conductor de tren que torna a obrir les portes perquè tu hi puguis pujar, aquella persona que t’aguanta la porta i et deixa passar, l’home que t’ajuda a aparcar el cotxe quan tu n’ets incapaç. La dona que va a buscar el seu fill a les tres de la matinada per ajudar-te a arrencar el cotxe o la persona que si caus al mig del carrer se t’acosta per veure si estàs bé.
Petits salvadors. Per nosaltres persones sense nom, sense vida. Persones sense un futur ni un passat. Només una mà que s’estén i ens ajuda. Un somriure, un gràcies tímid, és tot el que s’emporten de nosaltres al seu pas.

Aixeco el dit polze i somric, sé que el conductor m’observa pel retrovisor, o això m’agrada pensar. Pujo al tren. Potser el món no és un lloc tan egoista, al cap i a la fi.

Des perles de pluie

Les gotes de pluja ressonen damunt la teulada. De sobte et ve aquesta frase al cap. No saps d'on ha vingut ni perquè. Estaves estirada al llit, tranquil·lament, observant com una aranya es balancejava per la teranyina del sostre. I, sense més ni més, aquesta frase dins del teu cap. Les gotes de pluja ressonen damunt la teulada. Les gotes de pluja ressonen damunt la teulada. Potser plou? T'aixeques i t'apropes a la finestra. A fora i fa un sol radiant. Un dia d'hivern d'aquells en què, lluny de l'ombra dels arbres, pots tancar els ulls i notar l'escalfor del sol damunt del teu rostre. És estrany però sovint et succeeix. Un dia, en un moment qualsevol, no saps perquè, t'apareix una frase a la ment. Com si algú te la xiuxiueges des de molt lluny perquè tu la repetissis. Com si el vent i les fulles dels arbres volguessin escoltar el so dels teus llavis en pronunciar aquestes paraules.
És com fer gargots. Un bloc de notes i un llapis al teu costat. I sense adonar-te'n dibuixes quelcom, sense pensar-ho, sense donar-li significat. Però a vegades penses que tot té algun significat. A vegades vols creure que aquestes frases que t'assalten la ment són veritats ocultes en alguna part de tu mateixa. A vegades vols creure que les gotes no són gotes sinó alguna altra cosa.
Tornes al llit. L'aranya continua allà dalt, balancejant-se com un àngel pel sostre. Fas lliscar un dels teus peus descalç pel terra. Dibuixes una línia imaginaria damunt les rajoles. Notes el fred de l'hivern com et penetra per la punta dels dits. Les gotes de pluja ressonen damunt la teulada.