Hi havia una vegada un món capaç de reposar al palmell d’una mà. Tan petit com el caparró d’una formiga. Hi havia una vegada el món dins d’una butxaca. I la realitat reclosa en un mitjó al fons del segon calaix d’una calaixera feta de marfil, o potser de roure. Però això sí, tancada amb pany i clau perquè ni el més mínim pessic del seu ésser en pugui escapar.
Sense tancar els ulls, ni arrufar el nas. Sense les màgiques sabates vermelles. Simplement el veus. El sostre fet de cotó, amb un gira-sol envoltat de petites roselles que li fan d’estrella. La nit i el dia, tots en un. I el terra fet de cel, i de mar. Sempre hi plou, al món dins de la butxaca. Perquè si plou no hi ha llàgrimes, i sense llàgrimes el mar es pot banyar de rialles. Agafa una petxina. Atansa-te-la a l’orella. Ho sents? El so del mar, només rialles. Camines per carrerons fets de fils de colors, il·luminats per botons enfilats damunt d’altíssims didals. Al terra s’hi reflecteix la teva ombra, té forma quadrada i de colors. Una marieta se’t detura al mig del rostre. Arrufes el nas, com si així s’hagués d’apartar. Tanques els ulls amb força, com si amb un lleu parpelleig fossis capaç de fer-la espantar. Obres els ulls de nou i... Adéu a la butxaca i al món que reposa al palmell de la mà. Adéu, adéu, adéu...
Una mosca se’t detura enmig d’una parpella. Tens un mitjó a la mà, la calaixera és oberta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada