Des perles de pluie

Les gotes de pluja ressonen damunt la teulada. De sobte et ve aquesta frase al cap. No saps d'on ha vingut ni perquè. Estaves estirada al llit, tranquil·lament, observant com una aranya es balancejava per la teranyina del sostre. I, sense més ni més, aquesta frase dins del teu cap. Les gotes de pluja ressonen damunt la teulada. Les gotes de pluja ressonen damunt la teulada. Potser plou? T'aixeques i t'apropes a la finestra. A fora i fa un sol radiant. Un dia d'hivern d'aquells en què, lluny de l'ombra dels arbres, pots tancar els ulls i notar l'escalfor del sol damunt del teu rostre. És estrany però sovint et succeeix. Un dia, en un moment qualsevol, no saps perquè, t'apareix una frase a la ment. Com si algú te la xiuxiueges des de molt lluny perquè tu la repetissis. Com si el vent i les fulles dels arbres volguessin escoltar el so dels teus llavis en pronunciar aquestes paraules.
És com fer gargots. Un bloc de notes i un llapis al teu costat. I sense adonar-te'n dibuixes quelcom, sense pensar-ho, sense donar-li significat. Però a vegades penses que tot té algun significat. A vegades vols creure que aquestes frases que t'assalten la ment són veritats ocultes en alguna part de tu mateixa. A vegades vols creure que les gotes no són gotes sinó alguna altra cosa.
Tornes al llit. L'aranya continua allà dalt, balancejant-se com un àngel pel sostre. Fas lliscar un dels teus peus descalç pel terra. Dibuixes una línia imaginaria damunt les rajoles. Notes el fred de l'hivern com et penetra per la punta dels dits. Les gotes de pluja ressonen damunt la teulada.